L'hivern

Quina merda d'hivern que estem passant!!! Feia anys que no teniem tant malt temps durant tants mesos. Ara que haviem començat a preparar l'armari d'estiu i que ja ens pensàvem que s'havia acabat, ens arriba aquest cap de setmana que no podia ser pitjor. Ens les mamàvem massa dolces, vaja. Però enlloc de queixar-nos, aprofitem-ho per fer coses a casa que de segur ja no farem més, perqùè quan arribi el bon temps . . . a mi que em busquin.

Pla Bolonya

Quan més hi penso, més me'n convenço. Els antisistema aprofiten qualsevol excusa per treure el caparró. El que hen fet durant quatre mesos no té nom. Quatre mesos emprenyant dintre la facultat. I quan els foten fora perquè ja no s'aguanta més, a ocupar el carrer i emprenyar els que van a treballar. I quan la Policia els aparta, trencar mobiliari urbà, llençar cadires i globus de pintura i a còrrer. I quan els foten un bon gec, protestar per la duresa policial. I anar fent. I anar tocant els collons. I encara hi ha qui se'ls escolta i els dona la raó : pobres, si no feien cap mal, eren molt pacífics. Si molt, ja ho vàrem veure. Aquests no pretenen donar suport a cap idea sinó ben bé el contrari, anar contra les idees dels demés. Per això sol ja es mereixen la repulsa ciutadana. Des del primer dia que varen entrar i ocupar les aules de la Universitat ja els havien de fotre fora sense contemplacions. Ni un minut més. Què és això de no permetre que s'imparteixi docència en una Universitat? Què és això de molestar els que volen a anar a classe? Què és això de cuinar dintre les aules? Però ah coi . . . si els fotem fora a la primera ens criticaran!!! I si no ho feu, també, ja s'ha vist. Doncs tant per tant, que ho critiquin a la primera i ens estalviarem quatre mesos de despesa de llum.

Càrrega policial

Estava fa anys en una discoteca amb uns amics i vàrem veure que s'organitzava una baralla a uns vint metres d'on erem. Jo no em vaig ni moure, sempre he estat poruc, per aquestes coses. Però algun dels que anava amb mi va decidir anar-ho a veure d'aprop, amb la mala sort que una de les galetes que repartien va anar-li a parar a la cara. Normal, vaig pensar jo. Quan es reparteix bateig n'hi ha per tots els que s'acosten.
Aquesta és una anècdota que faig servir per dir que no trobo tant estrany que alguns periodistes i ciutadans rebessin alguna trompada durant la manifestació d'aquesta setmana a Barcelona. Això no falla : el repartiment d'òsties és directament proporcional a la distància d'és d'on t'ho mires. I ara es queixen... Tots els defensors de la democràcia i de la llibertat, com si els demés no ho fòssim, ara es posen les mans al cap i ens volen alliçonar. La policia havia d'haver vigilat de no tocar-los, diuen. Doncs jo no hi estic d'acord, les coses no són així. Una càrrega no és ball de saló. En moments com aquests en que corre l'adrenalina, on el temps que tens per pensar es redueix a mil.lèssimes de segon, on no saps ben bé per on et sorpendrà l'atac dels manifestants, és impossible de controlar determinats fets. I el que han de fer els que no volen rebre és no acostar-s'hi tant. I els fotògrafs que tirin les fotos de lluny, que per això tenen els objectius. Però aixó sí, els polítics no ho poden pas dir això. No és correcte. Però és la realitat. O ens pensem que els policies deliberadament volen adobar la bona gent i als periodistes?

Cinema en català

El Govern està meditant seriosament imposar per llei l'obligació de doblar el cinema en català. Diuen que les sales on es projecta cinema en català tenen proporcionalment una assitència més alta de públic que les sales on es projecten pel.licules en castellà. No se si és veritat això, penso, però ja m'agradaria poder decidir en quin idioma vull sentir els actors. Però encara m'agradaria més que si s'hagués d'escollir fos entre cinema en català o doblat. Que a Catalunya no es pogués veure el cinema en castellà. Però no se'n sortiran pas tant fàcilment, ni d'una cosa, ni molt menys de l'altra. Les empreses privades se'ls giraran en contra i el Govern acabarà claudicant.

Amb el meu escrit d'avui però, vull criticar sobretot el fet que no hi hagi la possibilitat d'anar al cinema i veure les pel.lícules en versió original subtitulada. Ja és una bona merda, ja, haver de sentir a les pel.lis la veu de tots aquests actors de les comèdies de la televisió. Alguns són dobladors oficials de dos o tres actors a la vegada. Això sí que és un bon pal : veure en Travolta i sentir la veu de l'un, veure en Gary Oldmond i sentir la veu de l'altre, veure en Nicolas Cage i . . . A la que es parla de la VOS ja els tens a tots mobilitzats. Tenen ben agafada la gallina dels ous d'or, aquests. Déu nos en guard de treure'ls una mica de feina. Quina moma!!!

Independència

Crec en la independència de tots els pobles, i m'agradaria que algú em digués perqué un territori que no vol formar part d'un altre no es pot independitzar. L'altre dia La Vanguardia publicava una carta d'un tiu de Barcelona que demanava la independència de Barcelona perquè segons ell la ciutat paga un 60 % dels impostos totals de Catalunya i només en rep el 43. Val a dir que les dades són falses, però m'és igual. Si Barcelona i els seus ciutadans volguessin ser independents de la resta de Catalunya jo els ho permetria. Amb majoria qualificada, això sí, però els ho permetria. Cada territori ha de saber si té capacitat per ser independent, però ningú està legitimat per negar la segregació d'un territori. I no cal que hi hagi motius històrics ni fet diferencial, sinó només la voluntat del poble. Per mi, com si es volen independitzar Figueres i Ripoll. O Tortosa. Jo els ho permetria.

Crec en la independència de L'Estartit respecte de Torroella, crec en la independència de Quebec respecte del Canadà, i crec en la independència de Catalunya respecte d'Espanya. I en aquest cas, hi ha motius històrics i fet diferencial. Però això ho han de decidir els ciutadans del territori que es vol segregar, no pas els del territori que no vol que se segregin, només faltaria. I les autoritats haurien de posar tots els mitjans al seu abast perquè el poble poguès decidir. No puc entendre l'oposició frontal a aquesta idea si no és per causes econòmiques. Sento molta gent que diu que si a Catalunya es fes un referendum no hi guanyaria el SÍ, i jo no m'ho crec. Ja m'agradaria veure que passaria si s'expliquès bé als dubtosos i als contraris, que tindriem més recursos econòmics i per tant més metges, que les llistes d'espera als hospitals catalans es reduirien a la meitat. Que tindriem més recursos per ensenyament i per tant no hi haurien barracons i les classes serien de menys nens. Que tindriem més recursos per infraestuctures i no hauriem de pagar peatges, que els trens serien més còmodes i puntuals. Que hi hauria més recursos per justicia i no s'acumularien els expedients al jutjats. Que les pensions serien més altes. . . Cal que segueixi?

La intimitat

El dia 1 de març es va morir en Pepe Rubianes. Mai m'havia agradat gaire. L'havia vist per la televisió i em provocava un lleuger somriure. Molt lleuger. I el vaig anar a veure al teatre Municipal de Girona i no entenia com la gent es petava de riure amb el que deia. Ja se que no era el que deia, sinó com ho deia, però tot i així, no em feia gaire gràcia. Els mitjans de comunicació se n'han fet ressó abastament. A les noticies n'han parlat molt, fins i tot a les tertúlies de la ràdio. I a tot arreu fan servir una frase feta molt bona. Molt graciosa, vull dir. És quan diuen que els funerals es faran en la més estricta intimitat. Aquesta expressió, estricta intimitat, només es fa servir quan parlen de funerals. En cap més altre cas es parla d'estricta intimitat. I jo em pregunto on està la diferència entre fer un funeral en la intimitat i fer-lo en la més estricta intimitat. Si algú ho sap que m'ho expliqui, però a mi em seguirà fent riure que tothom faci servir aquesta frase tant rimbombant. Es deuen pensar que sona molt bé.