La Copa del Rei

Els d'Espanya diuen que xiular el Rei i l'himne del pais a la final de la Copa va ser irrespectuós i antidemocràtic perquè tant l'un com l'altre són símbols de la democràcia i la representació del país. Jo penso que precisament el símbol més gran de la democràcia és poder xiular quan una cosa no et sembla bé.

De la final el que em va agradar més va ser el bany que el Barça va fotre al Bilbao. Varen començar fotent moltes cosses aquests del Bilbao. Un país germà, diuen. I jo ja en començo a estar fins els pebrots d'això dels països germans. A aquests bascos, quan els hi ha interessat no han pas tingut cap mirament pels catalans (o no ens en recordem dels últims pressupostos?). I no ho critico pas, ben bé al contrari. Cadascú ha de fer el que més li convingui. Però que no m'expliquin sopars de duro i tot això dels països germans.

Per últim els de TV3 que han fitxat un tiu que explica "xistes" i llegeix poesia. El primer : en Yeste ha quedat impressionat del pes de'n Puyol en l'equip, va dir. Si, sí, . . . el pes de'n Puyol ja es va veure el dia del Chelsea a casa, quan en Guardiola tenia tots els jugadors disponibles. El segon : l'afició del Bilbao és molt entesa, va dir. Ui sí, molt, apartem-nos tots. I la poesia : tema de'n Lluís Llach. La veritat, si al mitg d'una final de Copa, ha de sortir un tiu a dir tonteries i parlar de'n Llach, ja se la poden fotre on els càpiga, la retransmissió de TV3.

En Boquica

He acabat de llegir el llibre de'n Martí Gironell "La venjança del Bandoler" i us puc dir que val la pena de llegir-lo. Està molt bé, trobo que la història està molt ben estructurada, i t'enganxa des del començament. Els personatges tenen vida, transmeten sentiments. Alguna de les històries em va arribar a provocar ràbia, per la gravetat dels actes del bandoler. Realitat o ficció, jo li he dit moltes vegades a en Martí que no acabo d'entendre els motius que varen portar en Boquica a viure com ho va fer, a decidir entre la vida i la mort dels altres. En Boquica va ser un home que va escollir un camí equivocat, i de segur que en la seva mateixa situació s'hi trobava molta altra gent que no va actuar igual. Jo diria que no només la situació política i social del moment va crear el delinqüent. Ell hi va posar molt de la seva part.

El diumenge 26 d'abril al matí, en motiu de la Festa de Sant Jordi, hi va haver a la Sala Gòtica una trobada d'escriptors de Besalú. El moderador, en Salvador Garcia, els preguntava si creien que amb el que escrivien estaven fent literatura o no, i en Martí, amb bon criteri va dir que ell no tenia aquesta pretenció, que la seva única intencíó era passar-s'ho bé escrivint perquè el lector s'ho passés bé llegint. I crec que amb aquest llibre ho ha aconseguit. No se si vendrà tants exemplars com d'El Pont dels Jueus, però per mi ha fet un salt qualitatiu important. Que li vagi molt bé.

"Saaaaaalve Regina Mater . . . misericordia"

Aquest any la Salve va quedar més bé que mai. I amb la plaça ben plena. Es va notar que haviem assajat força i que hi havia moltes veus en el cor. Jo encara n'hi trobo a faltar alguna altra, un parell de tenors i reforçar els baixos. I l'Stabat Mater a Sant Pere també ens va quedar molt bé. Ja era hora, després de l'any passat que va ser un autèntic desastre. Cal felicitar en Josep Cassú pels assaijos i en Joan Vilanova per la direcció. Sense voler han fet un bon equip. El que em va agradar molt va ser la rapidesa en que tots els passos varen entrar a Sant Pere al final de la Processó, i el silenci que es va aconseguir dintre el monestir. Si es va ràpid, la gent manté bona actitud i una bona atenció al que s'està fent. Per últim vaig poder-me fixar en els moviments dels Estaferms a la Plaça, i val a dir que fan molta patxoca. Queden molt bé.

L'hivern

Quina merda d'hivern que estem passant!!! Feia anys que no teniem tant malt temps durant tants mesos. Ara que haviem començat a preparar l'armari d'estiu i que ja ens pensàvem que s'havia acabat, ens arriba aquest cap de setmana que no podia ser pitjor. Ens les mamàvem massa dolces, vaja. Però enlloc de queixar-nos, aprofitem-ho per fer coses a casa que de segur ja no farem més, perqùè quan arribi el bon temps . . . a mi que em busquin.

Pla Bolonya

Quan més hi penso, més me'n convenço. Els antisistema aprofiten qualsevol excusa per treure el caparró. El que hen fet durant quatre mesos no té nom. Quatre mesos emprenyant dintre la facultat. I quan els foten fora perquè ja no s'aguanta més, a ocupar el carrer i emprenyar els que van a treballar. I quan la Policia els aparta, trencar mobiliari urbà, llençar cadires i globus de pintura i a còrrer. I quan els foten un bon gec, protestar per la duresa policial. I anar fent. I anar tocant els collons. I encara hi ha qui se'ls escolta i els dona la raó : pobres, si no feien cap mal, eren molt pacífics. Si molt, ja ho vàrem veure. Aquests no pretenen donar suport a cap idea sinó ben bé el contrari, anar contra les idees dels demés. Per això sol ja es mereixen la repulsa ciutadana. Des del primer dia que varen entrar i ocupar les aules de la Universitat ja els havien de fotre fora sense contemplacions. Ni un minut més. Què és això de no permetre que s'imparteixi docència en una Universitat? Què és això de molestar els que volen a anar a classe? Què és això de cuinar dintre les aules? Però ah coi . . . si els fotem fora a la primera ens criticaran!!! I si no ho feu, també, ja s'ha vist. Doncs tant per tant, que ho critiquin a la primera i ens estalviarem quatre mesos de despesa de llum.

Càrrega policial

Estava fa anys en una discoteca amb uns amics i vàrem veure que s'organitzava una baralla a uns vint metres d'on erem. Jo no em vaig ni moure, sempre he estat poruc, per aquestes coses. Però algun dels que anava amb mi va decidir anar-ho a veure d'aprop, amb la mala sort que una de les galetes que repartien va anar-li a parar a la cara. Normal, vaig pensar jo. Quan es reparteix bateig n'hi ha per tots els que s'acosten.
Aquesta és una anècdota que faig servir per dir que no trobo tant estrany que alguns periodistes i ciutadans rebessin alguna trompada durant la manifestació d'aquesta setmana a Barcelona. Això no falla : el repartiment d'òsties és directament proporcional a la distància d'és d'on t'ho mires. I ara es queixen... Tots els defensors de la democràcia i de la llibertat, com si els demés no ho fòssim, ara es posen les mans al cap i ens volen alliçonar. La policia havia d'haver vigilat de no tocar-los, diuen. Doncs jo no hi estic d'acord, les coses no són així. Una càrrega no és ball de saló. En moments com aquests en que corre l'adrenalina, on el temps que tens per pensar es redueix a mil.lèssimes de segon, on no saps ben bé per on et sorpendrà l'atac dels manifestants, és impossible de controlar determinats fets. I el que han de fer els que no volen rebre és no acostar-s'hi tant. I els fotògrafs que tirin les fotos de lluny, que per això tenen els objectius. Però aixó sí, els polítics no ho poden pas dir això. No és correcte. Però és la realitat. O ens pensem que els policies deliberadament volen adobar la bona gent i als periodistes?